En nom del “Estado de Derecho”

A Espanya s’ha robat, s’ha empresonat injustament, s’ha assassinat, s’ha afusellat  i s’ha aplicat el garrot vil en nom del “Estado de Derecho”.

Aquests dies del mes d’octubre hem sentit l’expressió “Defender el Estado de Derecho” dotzenes, centenars, milers de vegades. L’he sentida a Rajoy, a SSS, a Sánchez, a Iceta, etc. Aquest és el principal argument dels qui no dubten a usar la força per defensar el poder, ignorant que el poder legítim no necessita la força. Que la imposició d’una voluntat sobre una altra no és poder democràtic, sinó violència.

No puc evitar que cada vegada que sento l’expressió “Estado de Derecho” m’agafi una sensació estranya, com un calfred.

Primer vaig pensar que era perquè una veritat repetida mil vegades, evidentment, és una veritat sota sospita.

És cert, a més a més, que hi ha dues condicions, sense les quals no és lícit parlar d’Estat de Dret. La primera és la inexcusable separació de poders. La segona, l’imprescindible control del poder polític per part del judicial. Es donen aquestes condicions, a l’Estat espanyol?

Encara hi ha una tercera característica que impossibilita l’existència real de l’Estat de Dret democràtic. És la utilització de la justícia i dels jutges com a escut i aparell de la política. Quan passa això ja no és lícit parlar d’Estat de Dret ni de democràcia. Ens trobem davant d’un estat totalitari.

Això no vol dir, però, que aquests Estats totalitaris, com a bons pirates de la paraula que solen ser, no intentin d’aprofitar-se del lèxic democràtic.

Com va assenyalar el professor de filosofia del Dret Benjamín Rivaya a propòsit de la legislació del nacionalsocialisme: «El dato que primeramente descubría el intento transformador de los nazis se encontraba en el lenguaje. Antes que nada la revolución jurídica fascista fue una revolución lingüística...”

I si els meus estranys calfreds obeïssin a causes més profundes i complexes, qui sap si subconscients? I si en nom del “Estado de Derecho” a Espanya s’hagués robat, s’hagués empresonat injustament, s’hagués assassinat, s’hagués afusellat, s’hagués aplicat el garrot vil, de la mateixa manera que, en el passat, es va cometre el més gran dels genocidis conegut a la història en nom del Cristianisme?

El catedràtic d’Història Pere Ysás afirma que «el llenguatge franquista incorporà i emprà habitualment conceptes i expressions alienes a les seues arrels polítiques tals com democràcia, llibertats, constitució o Estat de Dret...” 

És possible? Em disposo, amb el frenesí d’un neòfit, a investigar-ho i a posar-ho a la disposició dels lectors i lectores d’aquest bloc.

El franquisme, des dels inicis de la guerra espanyola ja va intentar fer-se passar per un “Estado de Derecho”. Ramón Serrano Súñer va declarar en diverses ocasions que l’objectiu final del seu “Movimiento Nacional” era la “institución del Estado de Derecho, entendido como nuevo marco jurídico superador del caduco Estado liberal”.

El també falangista, Elias Díaz, l’any 1963, es permetia fins i tot alliçonar, amb to amonestador, sobre aquest tema a la Revista de Estudios Políticos: «No todo Estado es Estado de Derecho».

Tot amb tot, va ser el ministro de Justícia, Francisco Ruiz Jarabo el qui va fer una definició més rotunda i precisa sobre el tema: “Vivimos, sin duda, en un Estado de Derecho que tiene un origen muy concreto: el acto histórico fundacional del 18 de julio de 1936 (...) la paz de Franco es tambien Fuente de Derecho”.

Per a completar-ho, el magistrat Fernando Cotta, director general de Justicia franquista assenyalava: “Una sentencia puede ser conforme a derecho, però no justa, si perjudica a los intereses del Estado; una sentencia puede ser justa, aunque no sea conforme a Derecho, si benefecia esos intereses supremos”.

Tots aquests juristes –i els que els van seguir- havien sortit de la “Escuela Judicial”, aquella que el Ministre de Justícia, Eduardo Aunós, es va veure en la “durísima necesidad de defender ante las Cortes” l’any 1944: “Queremos forjar una milicia del  Derecho, una milicia de la justícia, àgil, tensa, unida a los ideales firmes del Estado Nacional que està construyendo el Caudillo”.

Quan Rajoy, SSS. Sánchez, Iceta, etc. Parlen de defensar el “Estado de Derecho”, de quin “Estado de Derecho” parlen?

Perquè, certament, a Espanya s’ha robat, s’ha empresonat injustament, s’ha assassinat, s’ha afusellat  i s’ha aplicat el garrot vil en nom del “Estado de Derecho”. 
Però no tot és passat com a molts ens hauria agradat de pensar. 
Per desgràcia, com si el temps no passés, el darrer dia 1 d'octubre la policia va pegar gent gran, gent pacífica i indefensa, pel simple fet de voler posar el seu vot en una urna. 
Una altra gesta a afegir a les moltes amb què ha obsequiat els ciutadans aquest "Estado de Derecho" que amb tanta passió i vehemència defensen alguns.