Un tastet del número 25 de Cadípedraforca: Aquell Nargó, aquella Seu...

Des de temps immemorials, Nargó  ─l’ encimbellat, el solitari, l’eixarreït, el costerut, el represaliat, l’entendridor poble de Nargó─,  havia viscut de Segre i de cara a Segre. 

Els nargonautes del Sicoris, més popularment i senzillament coneguts amb el nom de raiers, eren la punta de llança del transport fluvial de la fusta de tota la comarca i d’algunes comarques veïnes. 

Les hortes de Segre ─des del pont d’Espí al Soler─ omplien de tota mena d’hortalisses i de la fruita més variada i saborosa els entaforats i fresquívols rebosts i cellers de les cases del poble i dibuixaven una gran franja de verdor jovenívola i florida a la part baixa i rogenca dels conreus del secà. 

L’aigua de Segre aleshores era neta, fresca, potable i generosament habitada, i els afamats pescadors de la vila en treien truites, cua-rois, bagres, barbs i altres menes de peixos. A la vora de Segre, a més, hi havia molins fariners, un dels quals es convertiria en una important indústria farinera que acabaria portant una primera i vacil·lant llum elèctrica al poble. 

Per si això no fos prou, els tolls d’aquell riu ─amb el del Calderó al capdavant─ eren el lloc d’esbarjo i alhora d’entrenament dels joves del poble, molts dels quals sentíem encara la misteriosa crida genètica d’aquell riu per on els nostres avantpassats ─immediats o remots, però sempre experts nedadors─ havien navegat, any rere any, durant segles. 

El criminal braç de les fúries, però, cauria per enèsima vegada sobre la població de les nostres terres. Un general rebel, de bigoti esmolat i veu aflautada, encendria la metxa de la funesta deflagració que devastaria el territori. Catorze morts a les cunetes d’ambdues bandes de la carretera en poc més de tres anys i una dotzena llarga de cases tancades, amb tots els seus estadants a l’exili, en seria el trist balanç, encara vergonyosament provisional.

Darrere d’aquella tropa vingué el pantà, que es va fer per decret, sense manies ni contemplacions, i ho ofegà tot: des del pont d’Espí a més avall del Soler. 

Mentre va durar l’obra les cases buides s’ompliren, les nombroses i variades botigues es van poder mantenir obertes, els cafès van fer hores extres fins a la matinada, a la sala de la Societat ─rebatejada com Café España─ hi va haver   ball cada diumenge i, per si això no fos prou, es va començar a projectar cinema cada cap de setmana... 

Però les hortes de Segre quedaren colgades per sempre més, la farinera deixà de fer llum i aquell cordó umbilical ─ anomenat Segre─ que unia l’ancestral vida nargonina amb els boscos, amb la natura i amb la història, es trencà d’una manera tràgica i definitiva. Molta gent, moltíssima gent, hagué de marxar del poble. 

Nosaltres, la canalla, vam deixar el toll del Calderó per la tolla del Codó (lloc que ara molta gent anomena “les Basses de Coll de Nargó”!) i vam haver d’anar abandonant els records orals d’un passat fluvial que s’escolava cap a les cavorques de l’oblit, a canvi d’un món de somnis i fantasies que ens arribava de la mà dels nous “herois” d’aquell present tan barroerament controlat i, naturalment, rigorosament i exclusivament expressat en castellà: Roberto Alcázar y Pedrín, Flechas y pelayos, Hazáñas bélicas... Per sort, aviat arribaren el Capitán Trueno, Chispita, el Jabato i alguns altres, que equilibraren com bonament pogueren una mica la balança. 

 

Després, alguns vam tenir el privilegi de poder fer el batxillerat. Estudiàvem a l’escola del poble i ens anàvem a examinar a la Seu. Ho havíem de fer tot en un sol dia, amb un Cacaolat al matí i un dinar passador al migdia. 

 L’arribada a les envistes de la Seu tenia un punt d’encanteri sensitiu impactant, inoblidable. Tot just sortíem de la que aleshores es coneixia com “la recta d’Adrall” ─que era un llarg túnel  de 7 o 8 quilòmetres, format per la intensa i opaca verdor de les fulles dels plàtans que envoltaven la via─ amb la foscor ficada als ulls i encara mig marejats pels revolts dels Tresponts (els cotxes i les carreteres d’aleshores no eren pas com les d’ara!) quan de sobte ens trobàvem amb aquella vall oberta i radiant, elegantment dissenyada i polidament construïda, rica i moderna, que planava com un rai de somni entre la Valira i el Segre. No tinc paraules per a expressar l’efecte reconfortant i estimulador que aquell paisatge em causava. Segurament, aquella imatge tan lluminosa era el preludi del grapat de coses bones que hi trobaria més endavant.

A la Seu que recordo, aleshores, hi havia de tot: tavernes i biblioteques, restaurants i gelateries, militars i capellans, bisbes al seu Palau i coronels a l’hotel Mundial, esglésies i discoteques, contrabandistes i carrabiners, sastres a mida i un novíssim Maxcali, pastisseries i lleteries, aquell nou ric que s’asseia al Passeig i aquell enllustrador llargarut ajupit als seus peus, un claustre i una catedral, un hospital públic i una clínica privada, un cinema i una sala de ball, un passeig d’estiu i unes voltes d’hivern (que ara veig que alguns en diuen porxos) i, sobretot, gent amb qui passejar i fer-la petar. 

Amb el malaguanyat Josep Maria Sabrià vam esmolar moltes soles de sabata discutint sobre el diví i l’humà; amb el professor Jaume Caelles vaig aprendre a veure la vida arran de terra i en la seva dimensió més exacta; en Pasqual Ingla em va obrir la porta de la biblioteca de casa seva i em va endinsar en la història de Catalunya i Espanya i en el joc de la botifarra ─del qual era un mestre─, i em va mostrar, sense dir-ho, com es conjuga la fe amb el dubte, la religiositat amb l’ètica... 

Entre la seva biblioteca i la que hi havia en un edifici de la Caixa, a tocar de la Salle, recordo que a la Seu vaig descobrir, Joanot Martorell, Ausiàs March, Dostoievski, Gerald Brenan, Karl Marx, Vargas Llosa, Herbert Marcusse, Albert Camús, Joan Fuster...

Aquella Seu i aquell Nargó tan commovedors i planers, que tot just despertaven del son medieval, avui ja no hi són. Ara n’hi ha uns altres. Caldrà anar-los descobrint!

De corrector a botxí

Jo soc aquell que va matar Franco
Joan-Lluís Lluís
(299 pàgines)
Raval Edicions SLU, Proa
Barcelona, maig del 2018.

Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963) és un autor d’una sòlida i reconeguda producció literària. Obres seves com El dia de l’ós, Aiguafang, Les cròniques del déu coix, El navegant, Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos, o Xocolata desfeta, han gaudit d’una àmplia acceptació per part de la crítica i del públic lector i han estat profusament guardonades. Amb Jo soc aquell que va matar Franco va guanyar el Premi Sant Jordi 2017.

Agustí Vilamat, un jove corrector de català nascut a Solsona, que havia perdut un ull fortuïtament i havia après català també per atzar, a la darreria de la guerra (1936-1939) decideix emprendre el camí de l’exili, acompanyat únicament de la lectura fervorosa del DGLC de Pompeu Fabra. Com diu Lluís, “aquest va ser l’heroisme del corrector davant l’enemic”.

Però el curs de la història es veu interromput per la ucronia literària. Pel juny de 1940, el general Franco pacta amb Hitler i Mussolini i declara la guerra als aliats. A canvi d’això, s’apodera de Gibraltar i del bocí de Catalunya que França havia obtingut d’Espanya pel Tractat dels Pirineus. Aquest fet obliga l’Agustí Vilamat a deixar el camp d’Argelers i a endinsar-se en el Vallespir en un itinerari que per a ell també serà un viatge interior: de ser una persona prudent i reflexiva, tímida, passarà a convertir-se en un home d’acció. 

Així, s’incorporarà a l’Exèrcit Lliure de Catalunya, amb un únic objectiu: matar franquistes! Un nou acte d’heroisme que tan sols tindrà lloc en un cas, en el de la mort del cap de la

rebel·lió, el general Francisco Franco en persona!

Més enllà dels fets històrics i dels de ficció ucrònica, Joan-Lluís Lluís ens presenta d’una manera molt realista, crua i desacomplexada la situació de Catalunya i de la llengua catalana entre França i Espanya. Amb els clàssics prejudicis inoculats per l’Estat “La cultura francesa és universal (...) La cultura catalana (...) la podes ficar tota dins la teua tauleta de nit”. Amb un justificadíssim advertiment per a aquells badocs que encara viuen emmirallats en la democràtica França “Deu faltar molt poc perquè la Catalunya francesa sigui territori lliure de franquistes. Però no serà, és clar, territori lliure de francesos”.

Un punt feble de la publicació és la deficient edició de Proa. Farcida de negligències i contradiccions lingüístiques, em sembla clarament indigna d’una novel·la tan notable que, a més, és guanyadora d’un Premi Sant Jordi.

(Aquest article i l'anterior van aparèixer publicats al núm. 104 de la revista Llengua Nacional.)

Jocs de llenguatge

Calidoscopi informal

Albert Jané i Riera

Edicions de la ela geminada, Trívium 17

(1.412 pàgines)

Girona, desembre del 2017

“Albert Jané ─diu Joan Ferrer al pròleg─ ens va ensenyar a escriure en la nostra llengua, quan érem petits i a l’escola ens n’ensenyaven una altra”. En efecte, Jané ha estat el mestre de molts de nosaltres, a través de les seves nombroses obres gramaticals i, també ─fins i tot moltes vegades sense ser-ne conscients─, mitjançant la seva obra de creació literària. 

La part de la seva obra que té un vessant explícitament lingüístic és extensa i rigorosa i gaudeix d’un merescut prestigi entre els estudiosos i els usuaris de la llengua. Des de la seva Gramàtica essencial de la llengua catalana de l’any 1967, fins al manual Pas a pas de 1988, passant pel Diccionari català de sinònims (1972), els Aclariments lingüístics (1973) o la sèrie d’articles “El llenguatge” del diari AVUI, entre moltes altres produccions.

La seva obra narrativa, sovint traspassada per una clara voluntat pedagògica de dignificació lingüística, es compon d’obres com Rondalles de Catalunya (1975), Rondalles d’arreu del món (1980), Tal dia farà l’any (1991), El llibre de Daniel (2006), Del “Quadern de Barcelona” (2014), etc.

La seva darrera publicació, Calidoscopi informal, és una obra irònica, divertida, imaginativa, curiosa, original, insòlita en les nostres lletres i molt difícil de classificar més enllà de situar-la en l’ample paràmetre de tot allò que considerem literatura, entesa aquesta, no pas com un mirall de la realitat, sinó com un conjunt de jocs de llenguatge. És una obra en molts sentits propera als textos publicats a Del “Quadern de Barcelona”, únicament que aquesta ha estat escrita amb més desinhibició i soltesa i amb una ambició literària i una llargària realment inusuals.

Lingüísticament destaca per la perfecció, riquesa i elegància amb què ha estat construïda ─aspectes que no són pas poca cosa en el panorama de la nostra literatura més actual─ i, sobretot, per la jurisprudència que emana de la manera com l’estructura lingüística ha estat confegida. Cada frase té el significat precís d’allò que transmeten els seus semes, però també el que es desprèn de la tria de cadascun dels seus mots i de la manera com aquests han estat ordenats i estructurats.

Calidoscopi informal, és una obra que s’ha d’assaborir a poc a poc i que ben segur farà les delícies dels lectors més devots de Jané. És una obra que no t’enganxa: et sorprèn, et fa somriure, et convida a llegir-la de bocí en bocí i, sobretot, és una obra d’un autor tan personalíssim que t’acaba fascinant.

Les arrels fascinants de la paraula: colònia, colonialisme.

La paraula colònia prové d’una antiga forma indoeuropea (kwel) que significava remoure, girar, regirar. En sànscrit i en avèstic la seva derivada encara té un sentit semblant: donar tombs. En islandès antic i en prussià va agafar el sentit de roda i de rodolar.

En llatí la seva derivada colo va passar de remoure, girar, regirar a significar conrear (conrear és girar la terra, l’herba, la palla, etc.), conreu i, més tard, poblar (acció que els romans feien amb gent que conreava la terra, els actuals pagesos). 

A la toponímia catalana tenim dos topònims referits a aquest fet. Calonge de les Gavarres (pronunciat localment Colonge) i Calonge de la Segarra. 

A Mallorca hi ha també una població amb aquest nom. Però el seu origen, tal com ho demostra la història del mot, no fa referència a cap situació colonial, sinó que és deutor de la Cala Longa que hi ha a la seva rodalia.

Avui una colònia designa aquell territori on s’ha establert un grup de gent d’un altre territori amb la finalitat oculta de dominar-lo i d’explotar-lo materialment i humanament. El colonialisme, doncs, és l’explotació dels pobles sotmesos per part dels seus dominadors, els quals se solen presentar com a portadors d’una cultura superior, d’una llengua més rica, d’una civilització més moderna..., que indefectiblement i tenaçment intentaran d’imposar al poble dominat. 

En el passat, aquesta dominació es feia mitjançant la força militar i la violència. Actualment, l’imperialisme –tret de poques excepcions- no sol comportar l’exercici de la violència i ni tan sols la dominació política directa. Ja dic, però, que encara hi ha algunes poques excepcions, i no gaire honroses, per cert.

A fi de d’acabar amb aquesta xacra humana i social que flagel·lava els pobles més febles del planeta, les Nacions Unides van emprendre una guerra ètica, pacífica i legal contra el colonialisme: en l’article 1r, paràgraf 2n de la seva Carta fundacional deixaren establert que la seva finalitat és: “desenvolupar relacions amistoses entre les nacions, basades en els principis d’igualtat de drets i l’autodeterminació dels pobles”.

La filosofia anticolonialista de l’ONU considera que la sobirania i la independència constitueixen la fita que acaramulla l’existència internacional d’un poble, per la qual cosa, el progrés polític dels pobles és incompatible amb qualsevol forma de dependència política imposada des d’un altre poble. 

El dret a l’autodeterminació comporta dos significats. A nivell intern, el dret a escollir el règim polític (monarquia, república, etc.), sense ingerències exteriors. A nivell internacional, el dret a assolir la seva independència tots aquells pobles que reuneixin les característiques d’una existència nacional.

Per una altra banda, el dret a l’autodeterminació està estretament lligat a la Declaració dels Drets Humans aprovada per l’Assemblea General el dia 10 de desembre de 1948. La resolució del 5 de febrer de 1952, a més a més, va incloure en el Pacte Internacional pels Drets Humans el següent article: “Tots els pobles tenen el dret a disposar de si mateixos” i, aquest dret, és “un dret fonamental de l’home”.

Certament, la paraula colònia ha donat molts tombs al llarg de la seva història. Confio que encara en doni molts més i serveixi per a regirar les consciències dels demòcrates i fer rodolar cap a l’abisme de l’oblit les restes de mentalitat imperialista que encara queden en alguns racons de molts territoris del Planeta.